Ja fa un temps que veiem l'obra parada i no sabíem el per què. Les declaracions oficials pareixien massa fosques. Hem estat 8 mesos amb l'obra parada. Queda lluny una primera pedra que es va posar el 2008. A banda de tot el temps que va estar el solar parat amb un cartell que deia el que farien. Peró, per què ha estat parada? per què en eixe lloc? per què tants estudis? Per què no esta acabat el nou Palau de Justicia?
Pareix ser que durant la fase de perforació es va trobar una petita obertura, una prova. Els tècnics la revisaren peró la cosa no va passar d'ahi. Mesos desprès les coses pareixien anar amb normalitat. Fins un dia en què les màquines semblava que es resistien a treballar. L'escavadora es parava a cada moment i el ciment pareixia que no volia fargar. Inclús relatà com un dia li va parèixer veure una ombra que es movia entre els soterranis de l'obra. Podia passar algo pitjor?
La resposta no està al solar, sino en una habitació d'un Hospital. Clar que el nostre protagonista va estar dos dies en un estat de 'shock', Gerard va obrir els ulls i ens contà una història.
Permeteu-me que vos presente a Gerard Miquel. Gerard és un treballador de la construcció i ens relatà com un dia, com qualsevol altre, tenia una feina per fer. La feina era baixar a l'alcantarillat i treballar en les unions de l'edifici. Al baixar a la segona planta del subsól de l'obra descobreix que en una de les habitacions hi ha un forat en el sòl. Creient que és la comunicació amb les tubàries, i que els companys s'han passat amb la mida, decideix deixar les eines i prepara la feina. amb tan mala sort que al aguaitar al forat es trenca la roca de la vorera del forat caient ell dins. Ràpidament ens confessà que va perdre el coneixement i tot es va fer negre... fins que una forta sacsejada els despertà.
Gerard no sap on es troba, tot és diferent, creu que està entre muntanyes, hi ha una part que sembla ser una vall amb un petit riu o rierol que discorre a la part central.
"No hauria d'haver cap vall verda aquí baix!"- és l'únic que es repetia un cop i un altre.
Un breu incís. Es diu que a l'existir coves i sistemes de túnels en tot el planeta, aquestes podrien unir llocs molt distants pel subsòl, i per això postulen que no seria desgavellat que en alguna d'elles es donessin condicions apropiades per a la vida. Reconeixent que la ciència no admet vida desenvolupada en l'interior de la Terra consideren que l'exploració no ha estat significativa ja que la màxima perforació que s'hagi realitzat equival a tan sol 0,1% del diàmetre terrestre. Un dels seus màxims defensors és José Morales, famós per la relació que fa entre aquestes suposades civilitzacions i cultures extraterrestres que contactaren amb els intraterrestres en les seves escales en la terra durant les seves expedicions intergalàctica.
Ara continuem amb la història de Gerard...
A l'esquerra hi ha grans boscos en els vessants de les camps. Comença a caminar cap a l'esquerra per a examinar millor la vall que està sota. És verda amb molsa i herba molt tapida. La llum aquí sembla diferent. No és capaç de veure el Sol. Seguint mirant a horitzó va observar algo que sembla ser algun tipus de gran animal. Se sembla a un elefant!
"No!!!. Sembla ser un mamut!. És increïble!". Està confirmat, es tracta d'un animal semblant al mamut. No fa gens de fred i la temperatura és molt agradable. Intenta cridar demanant ajuda peró ningú respon. El movil no funciona. El paisatge circumdant sembla anivellat i normal. Desprès d'un bon tros caminat davant d'ell divisa allò que sembla ésser una ciutat. A la dreta i a la esquerra hi ha aparells d'estrany tipus. S'aproximen i alguna cosa irradia d'ells. Ara estan bastant prop per a veure les seves insígnies. És un símbol estrany. On estem?. Què ha succeït?. Els saludà però els estranys aparells no responen.
S'aproximen a Gerard i una veu estranya surt de un dels aparells : "Benvingut al nostre territori. Us conduirem a la nostra ciutat, esteu en bones mans"
Empren el camí custodiat per aquestos estranys aparells que pareixen flotar sense tocar el camí, al moment divisa alguns homes s'estan aproximant, a la porta de la ciutat. Són alts i tenen el pèl ros. Allà lluny hi ha una gran ciutat brillant, vibrant amb els colors de l'arc de Sant Martí. No sigues el que succeirà ara, però no veig traces d'armes sobre els quals s'aproximen. Ara escolta una veu que li-ordena, cridant-li pel seu nom, d'obrir la porta.
D'aquest punt des d'ara escric els esdeveniments que segueixen, tal-qual ens contà Gerard Miquel. Això semblaria una bogeria si no hagués contat en persona.
Vaig ser acollit cordialment. Després embarcat sobre un petit mitjà de transport semblant a una plataforma però sense rodes, acompanyat del homes que em van rebre. Em van conduir cap a la ciutat brillant amb extrema celeritat. Mentre ens aproximàvem, la ciutat semblava feta de cristall. Arribem en poc temps un gran edifici, d'un estil que mai, abans, havia vist. Semblava haver sortit dels dissenys més enrevessats, o potser més precisament d'una escena de ciència-ficcio.
Em van oferir un tipus de beguda calenta d'alguna cosa que mai havia assaborit. Era deliciosa. Després d'uns 10 minuts, dos dels nostres sorprenents amfitrions van venir a convidar-me a seguir-lo. No tenia altra elecció que obeir. Caminem un poc fins a entrar en allò que semblava ser un ascensor. Vam descendir durant uns instants, l'ascensor es va parar i la porta es va lliscar cap amunt silenciosament. Prosseguim després per un llarg corredor il·luminat per una llum rosa que semblava emanar de les mateixes parets. Un dels éssers va fer senyal de parar-nos davant una gran porta. Damunt d'aquesta havia una inscripció que jo no estava en grau de llegir. La gran porta es va lliscar sense soroll i vaig ser convidat a entrar.
Un dels amfitrions va dir: "No tingui por, Gerard Miquel, aneu a tenir un col·loqui amb el Mestre".
Vaig entrar i els meus ulls es van adequar lentament a la meravellosa coloració que semblava omplir completament l'estada. Llavors vaig començar a veure allò que m'envoltava. El que es va mostrar als meus ulls era la vista més sorprenent de tota la meva vida.
En efecte, era massa magnífica per a poder ser descrita. Era deliciosa. No crec que existeixin termes humans capaços de descriure-la, en cada detall, amb justícia.
Els meus pensaments van ser interromputs dolçament per una veu càlida i melodiosa: "Li dono la benvinguda al nostre territori, Gerard".
Vaig veure un home de faccions delicades i amb els senyals de l'edat sobre el seu rostre. Estava assegut en una taula gran. Em va convidar a asseure'm en una de les cadires. Després d'asseure'm, va unir la punta dels seus dits i va somriure. Va parlar de nou dolçament i va dir quant segueix: "Ho hem deixat entrar aquí perquè vostè és de caràcter noble en el món de superfície, Gerard".
Món de superfície! Gairebé vaig quedar sense alè!.
"Si -va recalcar el Mestre amb un somriure-, vostè es troba en el territori dels Arianos, el Món submergit de la Terra. No alentirem molt la seva missió i sereu acompanyats de tornada sobre la superfície i a més sense perill. Però ara, Gerard, li diré el motiu del seu convocació aquí. El nostre interès va començar exactament immediatament després de l'instalacio de la primera bomba atòmica per part de la vostra raça a sobre de nosaltres. Va anar en aquell moment inquietant quan vam fer expedicions sobre la vostra ciutat de superfície els nostres mitjans voladores: els Flugelrads , per a investigar sobre allò que la vostra raça havia fet. Aquesta és, òbviament, història recent, Gerard, però permeti'm seguir. Vegi, nosaltres mai, abans d'ara, havíem interferit en les guerres i en la barbàrie de la vostra raça, però ara hem de fer-lo quan vosaltres heu après a manipular un tipus d'energia, l'atòmica, que no és, de fet, per a l'home. Els nostres emissaris ja han lliurat missatges a les potències del vostre món i no obstant això aquestes no els atenen. Ara vostè ha estat triat per a ser testimoni que el nostre món existeix. Vegi, la nostra cultura i la nostra ciència estan milers d'anys per davant de les vostres".
Ho vaig interrompre: "Però tot això que té a veure amb mi, Senyor?". Els ulls del Mestre semblaven penetrar de forma profunda en la meva ment i després d'haver-me estudiat un moment, va contestar:
"Si, fill meu -va replicar el Mestre-, els anys foscs que arribaran ara per a la vostra raça, cobriran la Terra amb un drap mortuori, però creo que algun, entre vosaltres, sobreviurà a la tempestat, més que això no sé!. Nosaltres veiem en un futur llunyà emergir de nou, de les ruïnes de la vostra raça, un món nou a la recerca dels seus llegendaris tresors perduts i aquests estaran aquí, fill meu, al segur en el nostre poder. Quan arribarà el moment apareixerem per a ajudar a viure la vostra ciutat i la vostra raça. Potser en aquells dies haureu après la futilidad de la guerra i de la seva lluita... i després d'aquell moment una part de la vostra cultura i ciència us seran restituïdes perquè la vostra raça pugui recomençar. Vostè, fill meu, ha de tornar al Món de Superfície amb aquest missatge.".
Amb aquestes paraules decisives, la nostra trobada semblava arribar a terme. Per un moment em va semblar viure un somni... i, no obstant això sabia que aquella era la realitat i per alguna estranya raó m'inclini lleument, no sé si per respecte o humilitat. D'improvís em vaig adonar que els dos fantàstics amfitrions, que m'havien conduït aquí, estaven de nou al meu costat. "Per aquí, Gerard", em va indicar un d'Ells.
Em vaig girar una vegada més abans de sortir i vaig mirar al Mestre. Un dolç somriure estava impresa en el seu ancià i delicat rostre. "Adéu, fill meu", em va dir i va fer un gest suau amb el seu gràcil mà, un gest de pau i la nostra trobada va arribar definitivament a la seva fi. Sortim ràpidament de l'estada del Mestre per la gran porta i entrem altra vegada en l'ascensor. La porta va descendir silenciosament i ens vam moure immediatament feia l'alt.
Un dels meus amfitrions va parlar de nou: "Ara hem d'apressar-nos, Gerard, quan el Mestre no desitja alentir més el vostre programa previst i heu de tornar a la vostra raça amb el seu missatge".
No vaig dir gens, tot això era gairebé inconcebible i, una vegada més els meus pensaments es van interrompre tot just ens parem. Vaig entrar en l'estada i com si fora un somni tot es va fer fosc... mentre sentia com un rumor de fons que dia "Tranquil Gerard tot està bé"
Desprès hem vaig despertar al costat del forat, ho tenia clar havia de difondre el missatge.
Fins ací arriba el testimoni de Gerard.
La versió oficial es que Gerard Miquel va estar desaparegut durant tres dies. Els cosos oficials i els tècnics van inspeccionar el forat profund que hi havia en el subsol de l'obra. Es va concloure que es tractava de un fenomen natural, degut a que no hi ha maquina que pugui fer un forat tant solid, profund i perfecte. Gerard va ser trobat per un dels tècnics al costat del forat i va ser ràpidament traslladat a un centre de salut. La versió oficial es que Gerard no sap on va estar i que una forta contusió al caure en un forat de la obra el ha tingut confús. L'obra va estar clausurada lo que es tarda en reparar el problema en els ciments.
Ara no sabem lo que haurà passat amb el forat de l'obra. Estarà no estarà? o si el missatge de Gerard haurà arribat a les altes esferes. Peró el que més ens preocupa és l'interes dels habitants d'Arianos en la nostra ciutat... tot un misteri que potser siga molt profund.
Pareix ser que durant la fase de perforació es va trobar una petita obertura, una prova. Els tècnics la revisaren peró la cosa no va passar d'ahi. Mesos desprès les coses pareixien anar amb normalitat. Fins un dia en què les màquines semblava que es resistien a treballar. L'escavadora es parava a cada moment i el ciment pareixia que no volia fargar. Inclús relatà com un dia li va parèixer veure una ombra que es movia entre els soterranis de l'obra. Podia passar algo pitjor?
La resposta no està al solar, sino en una habitació d'un Hospital. Clar que el nostre protagonista va estar dos dies en un estat de 'shock', Gerard va obrir els ulls i ens contà una història.
Permeteu-me que vos presente a Gerard Miquel. Gerard és un treballador de la construcció i ens relatà com un dia, com qualsevol altre, tenia una feina per fer. La feina era baixar a l'alcantarillat i treballar en les unions de l'edifici. Al baixar a la segona planta del subsól de l'obra descobreix que en una de les habitacions hi ha un forat en el sòl. Creient que és la comunicació amb les tubàries, i que els companys s'han passat amb la mida, decideix deixar les eines i prepara la feina. amb tan mala sort que al aguaitar al forat es trenca la roca de la vorera del forat caient ell dins. Ràpidament ens confessà que va perdre el coneixement i tot es va fer negre... fins que una forta sacsejada els despertà.
Gerard no sap on es troba, tot és diferent, creu que està entre muntanyes, hi ha una part que sembla ser una vall amb un petit riu o rierol que discorre a la part central.
"No hauria d'haver cap vall verda aquí baix!"- és l'únic que es repetia un cop i un altre.
Un breu incís. Es diu que a l'existir coves i sistemes de túnels en tot el planeta, aquestes podrien unir llocs molt distants pel subsòl, i per això postulen que no seria desgavellat que en alguna d'elles es donessin condicions apropiades per a la vida. Reconeixent que la ciència no admet vida desenvolupada en l'interior de la Terra consideren que l'exploració no ha estat significativa ja que la màxima perforació que s'hagi realitzat equival a tan sol 0,1% del diàmetre terrestre. Un dels seus màxims defensors és José Morales, famós per la relació que fa entre aquestes suposades civilitzacions i cultures extraterrestres que contactaren amb els intraterrestres en les seves escales en la terra durant les seves expedicions intergalàctica.
Ara continuem amb la història de Gerard...
A l'esquerra hi ha grans boscos en els vessants de les camps. Comença a caminar cap a l'esquerra per a examinar millor la vall que està sota. És verda amb molsa i herba molt tapida. La llum aquí sembla diferent. No és capaç de veure el Sol. Seguint mirant a horitzó va observar algo que sembla ser algun tipus de gran animal. Se sembla a un elefant!
"No!!!. Sembla ser un mamut!. És increïble!". Està confirmat, es tracta d'un animal semblant al mamut. No fa gens de fred i la temperatura és molt agradable. Intenta cridar demanant ajuda peró ningú respon. El movil no funciona. El paisatge circumdant sembla anivellat i normal. Desprès d'un bon tros caminat davant d'ell divisa allò que sembla ésser una ciutat. A la dreta i a la esquerra hi ha aparells d'estrany tipus. S'aproximen i alguna cosa irradia d'ells. Ara estan bastant prop per a veure les seves insígnies. És un símbol estrany. On estem?. Què ha succeït?. Els saludà però els estranys aparells no responen.
S'aproximen a Gerard i una veu estranya surt de un dels aparells : "Benvingut al nostre territori. Us conduirem a la nostra ciutat, esteu en bones mans"
Empren el camí custodiat per aquestos estranys aparells que pareixen flotar sense tocar el camí, al moment divisa alguns homes s'estan aproximant, a la porta de la ciutat. Són alts i tenen el pèl ros. Allà lluny hi ha una gran ciutat brillant, vibrant amb els colors de l'arc de Sant Martí. No sigues el que succeirà ara, però no veig traces d'armes sobre els quals s'aproximen. Ara escolta una veu que li-ordena, cridant-li pel seu nom, d'obrir la porta.
D'aquest punt des d'ara escric els esdeveniments que segueixen, tal-qual ens contà Gerard Miquel. Això semblaria una bogeria si no hagués contat en persona.
Vaig ser acollit cordialment. Després embarcat sobre un petit mitjà de transport semblant a una plataforma però sense rodes, acompanyat del homes que em van rebre. Em van conduir cap a la ciutat brillant amb extrema celeritat. Mentre ens aproximàvem, la ciutat semblava feta de cristall. Arribem en poc temps un gran edifici, d'un estil que mai, abans, havia vist. Semblava haver sortit dels dissenys més enrevessats, o potser més precisament d'una escena de ciència-ficcio.
Em van oferir un tipus de beguda calenta d'alguna cosa que mai havia assaborit. Era deliciosa. Després d'uns 10 minuts, dos dels nostres sorprenents amfitrions van venir a convidar-me a seguir-lo. No tenia altra elecció que obeir. Caminem un poc fins a entrar en allò que semblava ser un ascensor. Vam descendir durant uns instants, l'ascensor es va parar i la porta es va lliscar cap amunt silenciosament. Prosseguim després per un llarg corredor il·luminat per una llum rosa que semblava emanar de les mateixes parets. Un dels éssers va fer senyal de parar-nos davant una gran porta. Damunt d'aquesta havia una inscripció que jo no estava en grau de llegir. La gran porta es va lliscar sense soroll i vaig ser convidat a entrar.
Un dels amfitrions va dir: "No tingui por, Gerard Miquel, aneu a tenir un col·loqui amb el Mestre".
Vaig entrar i els meus ulls es van adequar lentament a la meravellosa coloració que semblava omplir completament l'estada. Llavors vaig començar a veure allò que m'envoltava. El que es va mostrar als meus ulls era la vista més sorprenent de tota la meva vida.
En efecte, era massa magnífica per a poder ser descrita. Era deliciosa. No crec que existeixin termes humans capaços de descriure-la, en cada detall, amb justícia.
Els meus pensaments van ser interromputs dolçament per una veu càlida i melodiosa: "Li dono la benvinguda al nostre territori, Gerard".
Vaig veure un home de faccions delicades i amb els senyals de l'edat sobre el seu rostre. Estava assegut en una taula gran. Em va convidar a asseure'm en una de les cadires. Després d'asseure'm, va unir la punta dels seus dits i va somriure. Va parlar de nou dolçament i va dir quant segueix: "Ho hem deixat entrar aquí perquè vostè és de caràcter noble en el món de superfície, Gerard".
Món de superfície! Gairebé vaig quedar sense alè!.
"Si -va recalcar el Mestre amb un somriure-, vostè es troba en el territori dels Arianos, el Món submergit de la Terra. No alentirem molt la seva missió i sereu acompanyats de tornada sobre la superfície i a més sense perill. Però ara, Gerard, li diré el motiu del seu convocació aquí. El nostre interès va començar exactament immediatament després de l'instalacio de la primera bomba atòmica per part de la vostra raça a sobre de nosaltres. Va anar en aquell moment inquietant quan vam fer expedicions sobre la vostra ciutat de superfície els nostres mitjans voladores: els Flugelrads , per a investigar sobre allò que la vostra raça havia fet. Aquesta és, òbviament, història recent, Gerard, però permeti'm seguir. Vegi, nosaltres mai, abans d'ara, havíem interferit en les guerres i en la barbàrie de la vostra raça, però ara hem de fer-lo quan vosaltres heu après a manipular un tipus d'energia, l'atòmica, que no és, de fet, per a l'home. Els nostres emissaris ja han lliurat missatges a les potències del vostre món i no obstant això aquestes no els atenen. Ara vostè ha estat triat per a ser testimoni que el nostre món existeix. Vegi, la nostra cultura i la nostra ciència estan milers d'anys per davant de les vostres".
Ho vaig interrompre: "Però tot això que té a veure amb mi, Senyor?". Els ulls del Mestre semblaven penetrar de forma profunda en la meva ment i després d'haver-me estudiat un moment, va contestar:
"Si, fill meu -va replicar el Mestre-, els anys foscs que arribaran ara per a la vostra raça, cobriran la Terra amb un drap mortuori, però creo que algun, entre vosaltres, sobreviurà a la tempestat, més que això no sé!. Nosaltres veiem en un futur llunyà emergir de nou, de les ruïnes de la vostra raça, un món nou a la recerca dels seus llegendaris tresors perduts i aquests estaran aquí, fill meu, al segur en el nostre poder. Quan arribarà el moment apareixerem per a ajudar a viure la vostra ciutat i la vostra raça. Potser en aquells dies haureu après la futilidad de la guerra i de la seva lluita... i després d'aquell moment una part de la vostra cultura i ciència us seran restituïdes perquè la vostra raça pugui recomençar. Vostè, fill meu, ha de tornar al Món de Superfície amb aquest missatge.".
Amb aquestes paraules decisives, la nostra trobada semblava arribar a terme. Per un moment em va semblar viure un somni... i, no obstant això sabia que aquella era la realitat i per alguna estranya raó m'inclini lleument, no sé si per respecte o humilitat. D'improvís em vaig adonar que els dos fantàstics amfitrions, que m'havien conduït aquí, estaven de nou al meu costat. "Per aquí, Gerard", em va indicar un d'Ells.
Em vaig girar una vegada més abans de sortir i vaig mirar al Mestre. Un dolç somriure estava impresa en el seu ancià i delicat rostre. "Adéu, fill meu", em va dir i va fer un gest suau amb el seu gràcil mà, un gest de pau i la nostra trobada va arribar definitivament a la seva fi. Sortim ràpidament de l'estada del Mestre per la gran porta i entrem altra vegada en l'ascensor. La porta va descendir silenciosament i ens vam moure immediatament feia l'alt.
Un dels meus amfitrions va parlar de nou: "Ara hem d'apressar-nos, Gerard, quan el Mestre no desitja alentir més el vostre programa previst i heu de tornar a la vostra raça amb el seu missatge".
No vaig dir gens, tot això era gairebé inconcebible i, una vegada més els meus pensaments es van interrompre tot just ens parem. Vaig entrar en l'estada i com si fora un somni tot es va fer fosc... mentre sentia com un rumor de fons que dia "Tranquil Gerard tot està bé"
Desprès hem vaig despertar al costat del forat, ho tenia clar havia de difondre el missatge.
Fins ací arriba el testimoni de Gerard.
La versió oficial es que Gerard Miquel va estar desaparegut durant tres dies. Els cosos oficials i els tècnics van inspeccionar el forat profund que hi havia en el subsol de l'obra. Es va concloure que es tractava de un fenomen natural, degut a que no hi ha maquina que pugui fer un forat tant solid, profund i perfecte. Gerard va ser trobat per un dels tècnics al costat del forat i va ser ràpidament traslladat a un centre de salut. La versió oficial es que Gerard no sap on va estar i que una forta contusió al caure en un forat de la obra el ha tingut confús. L'obra va estar clausurada lo que es tarda en reparar el problema en els ciments.
Ara no sabem lo que haurà passat amb el forat de l'obra. Estarà no estarà? o si el missatge de Gerard haurà arribat a les altes esferes. Peró el que més ens preocupa és l'interes dels habitants d'Arianos en la nostra ciutat... tot un misteri que potser siga molt profund.
Comentarios
Publicar un comentario