Vila-real Today

El Follet de la pared dels jutjats

2011-04-06T00:01:00.000-07:00

Un dia en la feina, en la obra d'uns grans jutjats. Un operari i els fanals comencen a encendre's a poc a poc des de la llunyania. En un lloc de l'obra ens Allí a Pasqual manobre que es troba alicatant una paret. Ara, la tercera planta queda sumida en un silenci escruixidor, els seus companys han anat al bar a fer L'esmorzar. No obstant açò, abans que Pasqual va a les escales per anar també al bar, algú parla des de dins. Algú que el crida pel seu nom, i després esclata en una riallada?
Pasqual, aterrit, corre a buscar algú per a demanar ajuda, mentre en la llunyania encara se escolta el riure d'aqueix enigmàtic personatge?

Intentant explicar el fet amb el cansament de Pasqual, ningú li va donar més importància al fet. No obstant açò, aquell macabre joc tan sol estava en procés de gestació?
Dies més tard.
El fenomen va començar a créixer a poc a poc. Rialles en el replà de la tercera planta, i insults que eixien de una pared.
Entre els dies següents d'aquest mateix fets, els agents de seguretat privada van realitzar diversos registres en l'edifici, obtenint nuls resultats. Cap signe que donara indicis d'aixecada de camisa o de frau.

La notícia començava a estendre's entre els companys de feina, i allò es començava a convertir en problema, ja que un gran nombre de gent s'amuntegava enfront de l'anomenada pared on s'escolten rialles i insults.Aixo altera l'ordre de feina. La notícia era de tal magnitud que els caps de la empresa no poden evitar que apareguen els cosos de seguretat. Van rebre l'orde de obrir la pared i cercar possibles mecanismes ocults que produïren aqueixa estranya veu que estava revolucionant a tota l'empresa. I aquesta vegada, els resultats van tornar a ser nuls.
Les brigades fins i tot tingueren converses amb el follet. Al principi tan sol eren rialles i riallades. Però amb el temps, el follet de la pared va començar a utilitzar insults i fins i tot en ocasions es va poder establir una conversa amb ell.
"Ja estic ací, covards!", "Deixeu-me, cabrons!" es podia sentir.
El més peculiar eren les converses, com per exemple aquesta que va mantenir amb dos membres de l'ordre:
-Policia: Qui eres? Per què fas açò? Vols diners?
-Policia: Vols treball?

-Follet: No, jo ja tenia un treball. Peró van preferir fer pisos a donar feina als empleats.

-Policia: Doncs que vols, home?

-Follet: Gens. No sóc home... ja no ho soc, ara ningú treballem, he tingut que anar-m'en de l'empresa, ara es un solar... viure en aquesta pared.

En altres ocasions les paraules van ser majors, i es van produir fins i tot amenaces de mort.
Després del veredicte de dos tècnics industrials la resposta va ser la mateixa. El follet es devia a un fenomen psíquic que es produïa tan sol en determinades ocasions. Tot estava aclarit segons els tècnics industrials. No obstant açò, el major problema encara seguia en peus; el follet no s'havia marxat.

No obstant açò, el cas devia ser tancat ràpidament per a retornar l'ordre de l'empresa i per tel de que no transcendira a resta de la ciutat.

L'és acusacions de l'empresa van apuntar a Pasqual com a responsable de la veu de la pared, a pesar que aquesta també es manifestara fins i tot quan ell no estava present.
Pasqual va ser acomiadada a ludint a motius pressupostaris i conjunturals.

Eixa mateixa nit el follet va deixar un missatge aterridor de rialles i insults que s'escolten per tot el edifici i no en una pared en concret. Eixa mateixa nit va sofrir un accident en el barri veí un membre del equip XXXX, després de realitzar una sessió d'espiritisme. Casualitat? es creu que aquest equip havia volgut pondre medià i tractava d'establir una connexió amb el follet mediant l'espiritisme.

Ningú té la resposta, però la veritat és que cada cop s'ha fet mes difícil treballar en el edifici i son pocs els operaris que volen treballar assoles en el edifici. Aixo ha dut problemes que, com un domino, fa que l'obra estiga cada vegada mes enrellentida. No sabrem encara com conclourà la historia. Estarem al aguait.

L'entrada a un altre mon... ací, en Vila-real.

2010-07-01T08:26:00.000-07:00

Ja fa un temps que veiem l'obra parada i no sabíem el per què. Les declaracions oficials pareixien massa fosques. Hem estat 8 mesos amb l'obra parada. Queda lluny una primera pedra que es va posar el 2008. A banda de tot el temps que va estar el solar parat amb un cartell que deia el que farien. Peró, per què ha estat parada? per què en eixe lloc? per què tants estudis? Per què no esta acabat el nou Palau de Justicia?

Pareix ser que durant la fase de perforació es va trobar una petita obertura, una prova. Els tècnics la revisaren peró la cosa no va passar d'ahi. Mesos desprès les coses pareixien anar amb normalitat. Fins un dia en què les màquines semblava que es resistien a treballar. L'escavadora es parava a cada moment i el ciment pareixia que no volia fargar. Inclús relatà com un dia li va parèixer veure una ombra que es movia entre els soterranis de l'obra. Podia passar algo pitjor?

La resposta no està al solar, sino en una habitació d'un Hospital. Clar que el nostre protagonista va estar dos dies en un estat de 'shock', Gerard va obrir els ulls i ens contà una història.

Permeteu-me que vos presente a Gerard Miquel. Gerard és un treballador de la construcció i ens relatà com un dia, com qualsevol altre, tenia una feina per fer. La feina era baixar a l'alcantarillat i treballar en les unions de l'edifici. Al baixar a la segona planta del subsól de l'obra descobreix que en una de les habitacions hi ha un forat en el sòl. Creient que és la comunicació amb les tubàries, i que els companys s'han passat amb la mida, decideix deixar les eines i prepara la feina. amb tan mala sort que al aguaitar al forat es trenca la roca de la vorera del forat caient ell dins. Ràpidament ens confessà que va perdre el coneixement i tot es va fer negre... fins que una forta sacsejada els despertà.
Gerard no sap on es troba, tot és diferent, creu que està entre muntanyes, hi ha una part que sembla ser una vall amb un petit riu o rierol que discorre a la part central.
"No hauria d'haver cap vall verda aquí baix!"- és l'únic que es repetia un cop i un altre.

Un breu incís. Es diu que a l'existir coves i sistemes de túnels en tot el planeta, aquestes podrien unir llocs molt distants pel subsòl, i per això postulen que no seria desgavellat que en alguna d'elles es donessin condicions apropiades per a la vida. Reconeixent que la ciència no admet vida desenvolupada en l'interior de la Terra consideren que l'exploració no ha estat significativa ja que la màxima perforació que s'hagi realitzat equival a tan sol 0,1% del diàmetre terrestre. Un dels seus màxims defensors és José Morales, famós per la relació que fa entre aquestes suposades civilitzacions i cultures extraterrestres que contactaren amb els intraterrestres en les seves escales en la terra durant les seves expedicions intergalàctica.

Ara continuem amb la història de Gerard...

A l'esquerra hi ha grans boscos en els vessants de les camps. Comença a caminar cap a l'esquerra per a examinar millor la vall que està sota. És verda amb molsa i herba molt tapida. La llum aquí sembla diferent. No és capaç de veure el Sol. Seguint mirant a horitzó va observar algo que sembla ser algun tipus de gran animal. Se sembla a un elefant!
"No!!!. Sembla ser un mamut!. És increïble!". Està confirmat, es tracta d'un animal semblant al mamut. No fa gens de fred i la temperatura és molt agradable. Intenta cridar demanant ajuda peró ningú respon. El movil no funciona. El paisatge circumdant sembla anivellat i normal. Desprès d'un bon tros caminat davant d'ell divisa allò que sembla ésser una ciutat. A la dreta i a la esquerra hi ha aparells d'estrany tipus. S'aproximen i alguna cosa irradia d'ells. Ara estan bastant prop per a veure les seves insígnies. És un símbol estrany. On estem?. Què ha succeït?. Els saludà però els estranys aparells no responen.
S'aproximen a Gerard i una veu estranya surt de un dels aparells : "Benvingut al nostre territori. Us conduirem a la nostra ciutat, esteu en bones mans"

Empren el camí custodiat per aquestos estranys aparells que pareixen flotar sense tocar el camí, al moment divisa alguns homes s'estan aproximant, a la porta de la ciutat. Són alts i tenen el pèl ros. Allà lluny hi ha una gran ciutat brillant, vibrant amb els colors de l'arc de Sant Martí. No sigues el que succeirà ara, però no veig traces d'armes sobre els quals s'aproximen. Ara escolta una veu que li-ordena, cridant-li pel seu nom, d'obrir la porta.

D'aquest punt des d'ara escric els esdeveniments que segueixen, tal-qual ens contà Gerard Miquel. Això semblaria una bogeria si no hagués contat en persona.

Vaig ser acollit cordialment. Després embarcat sobre un petit mitjà de transport semblant a una plataforma però sense rodes, acompanyat del homes que em van rebre. Em van conduir cap a la ciutat brillant amb extrema celeritat. Mentre ens aproximàvem, la ciutat semblava feta de cristall. Arribem en poc temps un gran edifici, d'un estil que mai, abans, havia vist. Semblava haver sortit dels dissenys més enrevessats, o potser més precisament d'una escena de ciència-ficcio.

Em van oferir un tipus de beguda calenta d'alguna cosa que mai havia assaborit. Era deliciosa. Després d'uns 10 minuts, dos dels nostres sorprenents amfitrions van venir a convidar-me a seguir-lo. No tenia altra elecció que obeir. Caminem un poc fins a entrar en allò que semblava ser un ascensor. Vam descendir durant uns instants, l'ascensor es va parar i la porta es va lliscar cap amunt silenciosament. Prosseguim després per un llarg corredor il·luminat per una llum rosa que semblava emanar de les mateixes parets. Un dels éssers va fer senyal de parar-nos davant una gran porta. Damunt d'aquesta havia una inscripció que jo no estava en grau de llegir. La gran porta es va lliscar sense soroll i vaig ser convidat a entrar.

Un dels amfitrions va dir: "No tingui por, Gerard Miquel, aneu a tenir un col·loqui amb el Mestre".

Vaig entrar i els meus ulls es van adequar lentament a la meravellosa coloració que semblava omplir completament l'estada. Llavors vaig començar a veure allò que m'envoltava. El que es va mostrar als meus ulls era la vista més sorprenent de tota la meva vida.

En efecte, era massa magnífica per a poder ser descrita. Era deliciosa. No crec que existeixin termes humans capaços de descriure-la, en cada detall, amb justícia.

Els meus pensaments van ser interromputs dolçament per una veu càlida i melodiosa: "Li dono la benvinguda al nostre territori, Gerard".

Vaig veure un home de faccions delicades i amb els senyals de l'edat sobre el seu rostre. Estava assegut en una taula gran. Em va convidar a asseure'm en una de les cadires. Després d'asseure'm, va unir la punta dels seus dits i va somriure. Va parlar de nou dolçament i va dir quant segueix: "Ho hem deixat entrar aquí perquè vostè és de caràcter noble en el món de superfície, Gerard".

Món de superfície! Gairebé vaig quedar sense alè!.

"Si -va recalcar el Mestre amb un somriure-, vostè es troba en el territori dels Arianos, el Món submergit de la Terra. No alentirem molt la seva missió i sereu acompanyats de tornada sobre la superfície i a més sense perill. Però ara, Gerard, li diré el motiu del seu convocació aquí. El nostre interès va començar exactament immediatament després de l'instalacio de la primera bomba atòmica per part de la vostra raça a sobre de nosaltres. Va anar en aquell moment inquietant quan vam fer expedicions sobre la vostra ciutat de superfície els nostres mitjans voladores: els Flugelrads , per a investigar sobre allò que la vostra raça havia fet. Aquesta és, òbviament, història recent, Gerard, però permeti'm seguir. Vegi, nosaltres mai, abans d'ara, havíem interferit en les guerres i en la barbàrie de la vostra raça, però ara hem de fer-lo quan vosaltres heu après a manipular un tipus d'energia, l'atòmica, que no és, de fet, per a l'home. Els nostres emissaris ja han lliurat missatges a les potències del vostre món i no obstant això aquestes no els atenen. Ara vostè ha estat triat per a ser testimoni que el nostre món existeix. Vegi, la nostra cultura i la nostra ciència estan milers d'anys per davant de les vostres".

Ho vaig interrompre: "Però tot això que té a veure amb mi, Senyor?". Els ulls del Mestre semblaven penetrar de forma profunda en la meva ment i després d'haver-me estudiat un moment, va contestar:

"Si, fill meu -va replicar el Mestre-, els anys foscs que arribaran ara per a la vostra raça, cobriran la Terra amb un drap mortuori, però creo que algun, entre vosaltres, sobreviurà a la tempestat, més que això no sé!. Nosaltres veiem en un futur llunyà emergir de nou, de les ruïnes de la vostra raça, un món nou a la recerca dels seus llegendaris tresors perduts i aquests estaran aquí, fill meu, al segur en el nostre poder. Quan arribarà el moment apareixerem per a ajudar a viure la vostra ciutat i la vostra raça. Potser en aquells dies haureu après la futilidad de la guerra i de la seva lluita... i després d'aquell moment una part de la vostra cultura i ciència us seran restituïdes perquè la vostra raça pugui recomençar. Vostè, fill meu, ha de tornar al Món de Superfície amb aquest missatge.".

Amb aquestes paraules decisives, la nostra trobada semblava arribar a terme. Per un moment em va semblar viure un somni... i, no obstant això sabia que aquella era la realitat i per alguna estranya raó m'inclini lleument, no sé si per respecte o humilitat. D'improvís em vaig adonar que els dos fantàstics amfitrions, que m'havien conduït aquí, estaven de nou al meu costat. "Per aquí, Gerard", em va indicar un d'Ells.

Em vaig girar una vegada més abans de sortir i vaig mirar al Mestre. Un dolç somriure estava impresa en el seu ancià i delicat rostre. "Adéu, fill meu", em va dir i va fer un gest suau amb el seu gràcil mà, un gest de pau i la nostra trobada va arribar definitivament a la seva fi. Sortim ràpidament de l'estada del Mestre per la gran porta i entrem altra vegada en l'ascensor. La porta va descendir silenciosament i ens vam moure immediatament feia l'alt.

Un dels meus amfitrions va parlar de nou: "Ara hem d'apressar-nos, Gerard, quan el Mestre no desitja alentir més el vostre programa previst i heu de tornar a la vostra raça amb el seu missatge".

No vaig dir gens, tot això era gairebé inconcebible i, una vegada més els meus pensaments es van interrompre tot just ens parem. Vaig entrar en l'estada i com si fora un somni tot es va fer fosc... mentre sentia com un rumor de fons que dia "Tranquil Gerard tot està bé"

Desprès hem vaig despertar al costat del forat, ho tenia clar havia de difondre el missatge.

Fins ací arriba el testimoni de Gerard.

La versió oficial es que Gerard Miquel va estar desaparegut durant tres dies. Els cosos oficials i els tècnics van inspeccionar el forat profund que hi havia en el subsol de l'obra. Es va concloure que es tractava de un fenomen natural, degut a que no hi ha maquina que pugui fer un forat tant solid, profund i perfecte. Gerard va ser trobat per un dels tècnics al costat del forat i va ser ràpidament traslladat a un centre de salut. La versió oficial es que Gerard no sap on va estar i que una forta contusió al caure en un forat de la obra el ha tingut confús. L'obra va estar clausurada lo que es tarda en reparar el problema en els ciments.

Ara no sabem lo que haurà passat amb el forat de l'obra. Estarà no estarà? o si el missatge de Gerard haurà arribat a les altes esferes. Peró el que més ens preocupa és l'interes dels habitants d'Arianos en la nostra ciutat... tot un misteri que potser siga molt profund.

Demanen el registre de penyes... per facturar el cànon musical?

2010-05-31T03:38:00.000-07:00

Certs rumors corren per la vila i ens han produït una barreja de tristor, ràbia, enyorança, incredulitat i sobre tot: "hem fliplat mogolló".
En els temps que corren, tots sabem que són durs, hi ha gent que s'ha ficat a donar-li marxa al múscul de color gris per trobar noves maneres de traure profit a la conjuntura actual i, sobre tot, aprofitar-se del prògim. Així és com volem que conegueu a un personatge, que si bé ara no és conegut ho serà prompte, es tracta de Raimon.
Dit personatge va trobar un dia en un diari com en la capital de provincià la nostra estimada SGAE estava cobrant a les colles el cànon de la propietat intel·lectual per la música que posaven. No li va costar massa pensar i va sumar dos i dos. La solució és molt senzilla: cobrar-ho a la Vila.

Fins ahí pareix senzilla la cosa. Peró, com cobrar ell el cànon? Creiem que a d'ell no li va preocupar molt, senzillament ho va fer. Es presentà a una penya de la ciutat escoltà el tema que sonava i els va remetre una factura.
Desprès, és normal la indignació del president de la penya que veia com li reclamaven quantitats astronòmiques per haver ficat un CD de música casposa tipo regeeton. La reflexió important la farà deprès, i es la següent: "Com sabia eixa persona en quina adressa reclamar?".
La resposta és encara confusa i es veuen dues teories:
Una diu que aquest Sr. Raimon farà pesquises per tal de descobrir el nom del president i la seua adressa. Peró la segona pareix tindre més interés.
No fa massa, es va fer un llistat de les penyes i les noves penyes estan obligades a inscriure's. Seria possible que aquest 'individu' s'haguera fet amb la citada llista?
Les conjectures es fan mil i ens preguntem si alguna persona se la podria facilitar.
Ja fa algo de temps recordarem com en un plenari munipal es varen demanar fer una serie de taules contra la crisis, aquestes taules no van ser acceptades. Peró si es va formar una comissió de la crisis, formada per l'equip de govern. No són molt conegudes les decisions d'aquesta taula. Peró si es sap que en un parell d'ocasions es reunirà.
De les poques persones que van tenir accés a aquestes taules, a banda dels participants, varen ser dos persones. Una era una secretària i un altra Teòfil, un cambrer del bar del cantó que va dur uns tallats.
Al tornar a la parròquia li preguntaren per la citada reunió. Un dels parroquians ens contà que Teòfil no es va saber explicar peró que deia lo següent: "quant vaig entrar deien no sé que d'aprofitar uns cànons"
No sabem molt be si fora cert o no peró el que és segur que tal volta si sumarem dos i dos com va fer Raimon podríem pensar altres coses.

La universitat de ciències de la salud i la empresa Avon

2010-05-26T02:20:00.000-07:00

Són moltes les persones que es pregunten que ha estat de la Universitat de les Ciències de la Salut (UCS) que volíem instal·lar a la nostra ciutat. Les campanyes i manifestacions, e inclús carreres que es van fer. Sabem que una famosa empresa local volia fer unes banderes per decorar totes les finestres del centre. Persuposat amb la seua marca per demostrar el seu patriotisme per la nostra ciutat, més enllà de qualsevol dubte. Una campanya sense precedents per recollir firmes dels nostres ciutadans que va calar dins de tots nosaltres. Però? que ha estat de tot això?

Tal volta tindríem que fer uns passos enrere per veure-ho tot des de una altra perspectiva.
Farà poc més d'un any, per principis de 2009, quan la idea que una nova universitat es volia establir a la UJI. El lloc encara no determinat feia molt atractiva l'idea que poguera ser fòra de la ciutat de Castelló. Vila-real recollia eixa idea i es presentaren en el plenari de l’ajuntament una sèrie de mocions per tal que es s’atorgara a Vila-real seu de la nova universitat. Aquest paquet de mocions, presentades pel partit de la oposició, no van cuallar i és així com Vila-real veu passar el tren de la universitat en la ciutat.
Què passà allí? com és que després de la negativa es fa una campanya sense precedents?
La resposta ens la tindra de donar Llúcia Libòria. Aquesta Srta. és la representant de la corporació Oriana en la seua divisió en les comarques de Castelló. Oriana du el control de vendes de diferents productes i empreses en el nostre territori. En eixos moments estaven fent un estudi de mercat per tal de donar als seus clients posibilitats de pujar les vendes. Entre elles estava l’empresa Avon que volia introduir-se més a la nostra comarca, on la cosa pareixia que no li cuallava massa bé.
La srta. Llúcia contactà amb la responsable d’Avon a la provincia de Castelló, anomenda des d’aquest moment com la Mss. X. Totes dues, amb un equip d'assesors, estaven buscan possibles vies d'obrir mercat. Després d’una llarga reunió, i sense massa idees al cap, es prengueren un descans. Una de les col·laboradores trauria una sèrie de fulls de paper per demanar als presents que signaren. Es tractava d’una sol·licitut humanitària clàssica on es demana a la gent la signatura, el DNI i l’adressa. Mss X entre rises li demanà després els fulls per enviar-li’ls als venedores de la seua companyia. Entre risses la Srta. Llúcia li diria que la idea no era tan mala.

I com si es tractara d’un musical de Mel Brooks s'elaborà la idea. Hi havia que buscar una causa que no tinga massa repercusió, demanar signatures i després trencar el projecte amb l’excusa que no ha cuallat. Després eixes dades i adresses es gastarian per a la Corporació Oriana i els seus clients que aportarien el capital, molt simbòlic ja que no faria falta massa calés, per tal de produir la cadena de voluntaris que buscarian les signatures.
Entre moltes causes s'incluí la de la UCS de Vila-real. Creem que en aquella reunió tindria que haver algun vila-realenc, o més d’un ja que la idea va ser eixa.
La campanya està servida. Un parell de voluntaris per tantejar el terreny es van distribuir per la ciutat. L’èxit va ser grandios. La campanya es va ampliar amb nous voluntaris, folletos, ect... L'intenció de Oriana era que la campanya passarà amb la mínima repercusió. Pareix que la cosa no va a ser possible. L’eco de la campanya va calar molt en la societat i el consitori es va adonar del clamor social.
La Srta. X va aconseguir incloure en la seua campanya a certes persones molt properes al govern local. Possiblement ells no sapigueren que estaven ajudant a la corporació Oriana. Però, gràcies a elles la campanya va aconseguir nous canals per tal de tindre més difusió.

Els actes per aconseguir més signatures es feien uns rere d'altres i el volum de fulls amb dades arribaven per caixes. Pareixia que la cosa no tindria fi. Però com tot, en algun moment tindria que parar-se. I eixe punt va arrribar.
Un dia es presentà la nova UCS en Castelló, es descartà la proposta de Vila-real. Segurament els membres de la Corp. Oriana van tindre el cor en un puny, ja que la commoció popular va ser prou gran. Ahi es on surten les autoritats locals i donen les explicaions oportunes i més recurents possibles i així calmar al poble.
Con forme arribaren els voluntaris desapareixeren. Ells i els fulls de les firmes. On anaren a parar?
Trobem a l’informe de les conclusions de la Corp. Oriana que van ser trasladats i procesats amb computadores per treure les dades que serien traspassades a les empreses associades a la corporació.
I serà quant, ara, poc a poc la sombra dels vendors a domicilis està llençant-se sobre la Vila. Són moltes les persones que s'han adonat que poc a poc i cada cop són més els venedors i comercials porta a porta. Però això ha estat una avantguarda del que ens ha de vindre...

Prepareu-vos perquè d'aci a poc Avon trucara a la teua porta...

Combustió expontània a Vila-real

2010-04-16T03:10:00.000-07:00

La historia areplega aquest esdeveniment en tots els periodes de la humanitat. Tot pareix indicar que la nostra ciutat no esta exenta dels moments 'absurds de la vivència humana'. Qui li anava a dir a Eusebio Fernández que la seua viada s’anava a veure enrevesada aquell mateix dia. Eusebio es va trovar aquell matí amb el seu amic Anselm, vei de Vila-real de tota la vida. Tots dos plegats es ficaren a la millor tasca matinera que coneixien: Anar al bar a fer unes barretges.

 El matí transcorria tranquil·lament entre barreja i barreja quant de sobte el Sr. Basili, tambe parroquià del bar, entrà com ànima que duu el dimoni cridant: “Xa! Tu! M'han enviat una carta del banc i m'ham pujat la contribució!”
 La temàtica de la discursiò estava servida i parroquians i mestre messoner del bar s'embolicaren en una discussió on tots tenien part de raó i ningú podia fer baixar de cap burra.
 Eusebio en un moment d'audàcia va poder arrebatar la batuta a un dels ponents i diari en ma es ficà a llegir declaracions oficials. “El IBI”, “el catastre”, “la recataptació dels ajuntaments”... esclar que en aquesta enumeració d’editorials de premsa el Sr. Anselm no es volgué quedar-se en rere i com a bon jugador de guinyot no feia més que tirrar cartes del palo oposat.

 El primer començà alegant els factors que influeixen en el IBI... El segon alegà que aquests factor estan predefinits des de fa temps i que no es poden cambiar de la nit al dia.
 El primer recordà que els factors de la fòrmula son tassats per l'autoritat local i que ella pot fer-los barriar de valor.
 El segon recorda que en aquests moments qui fixa el valor que no depen del govern local i per tant són ells els responsables.

 La primera sentència dient que els valors que es fixen fora del govern local es van ficar fa temps quant govern local i extern eren iguals.
 El segon cita que el govern local ja fa temps que va dir de cambiar-lo, aquest valor, però que no els ha donat la gana.
 El primer ennumera l’argument que citarà el govern local quant dia que els valors fixats pels goberns no locals, que en aquell moment eren dels seus, anaven a pujar perquè en aquest poble erem gent sibarita i els sibarites fixen valors sibarites... i que qui no li mole li porte el paelló que se'l menjara... i si escure el paelló farà un empedrao també. En aquell moment va ser quan els factors ennumerats van fer mella en l’Anselm i es produí la reacció crítica que va provocar una explosió expontánea i pren flama en el pobre home.
Els intents per part dels clients del bar no van poder fer res i el la cloenda va ser inevitable. Les autoritats locals, bombres i ambulàncies no van poder fer res pel pobre home. La instrucció oficial va concloure que es tractava d’un cas de “Combustió espontánea”. Es tracta d’un dels pocs casos on podem tindre constància oficial per part de autoritats on s'indique aquest fenòmen.

 Durant la investigació es van plantejar varies teories per aquest fenòmen. Una parlava de una reacció química per la professió de la víctima, arruixador d’horts. Però pareix ser que l'altra té més pes. Es creu que la ment de Anselm no va poder soportar la quantitat d'informació que s'estava donant enaquell moment.
 Possiblement no parega massa informació, però allò cert és que no es tracta de la quantitat, sí que aquesta informació va provocar un colapse cerebral al no poder donar-li solució creant així un sobrecalentament cerebral. Es podria dir que el cervell d’Anselm es va “penjar” com un ordinador.

David Copperfield volia fer desaparèixer a Jaume I

2010-02-26T08:02:00.000-08:00

S’ha parlat molt de la desaparició del Rei Jaume I de la plaça de l’Ajuntament de Vila-real. Els fets es remonten al 2004 quant comencen les obres de la plaça. Després en el 2006 es va decidir llevar al rei. Ens van dir que tractarien de fer el parking sense llevar-lo, però els tècnics decidiren que era millor el traslat. Passaren els anys i en 2009 es ficà la plaça Jaume I i s'instal·la el rei en la seua nova ubicació. Un jardi nou en la periferia de la ciutat serà el nou emplaçament. Fins ací la part pública de l’incident Jaume I. Però era aquest el pla inicial?

Ens traslladem a Fitur l’any 2005. La ciutat de Vila-real no participa en aquests esdeveniments però es planteja poder optar a tindre un estant propi. Alguns membres de les altes esferes locals es traslladen a mode de visitants. Tot transcurreix normalment fins que alguns Vila-realencs se n'adonen que a l’estand d’una coneguda capital esta una persona molt coneguda.
Es tracta de David Cooperfield. Que en eixos moments està negociant un gran festival de màgia en Europa i busca seu. Les bones relacions amb aquest estant i Vila-real permetran que el Sr. Copperfield siga presentat als vla-realencs allí desplaçats.
La xarla es fa mes distessa i conclou en un dinar ja en pla amics.
Mr. Copperfield comenta en la sobretaula la idea del festival de màgia a nivell europeu, i els problemes que li estan ocasionant. Es parla de la llàstima que és però que les petites localitats, que no son capitals, potser que no puguen aportar tota l'infraestructura necessària, ni tampoc la econòmica. Però, Mr. Copperfield els contesta que no es tracta d'això.

El problema principal al que s'enfronta és el següent: el truc de l’estàtua de la Lllibertat. Vol repetir el famos truc que fera en 1983 fent desaparèixer l’estàtua de la Llibertat, pero en aquest cop vol fer levitar fisicament el monument i trasladarlo a un altre lloc. De certa menera es tracta d’un homenatje als Rapa Nui de l’Illa de Pàsqua.

Els Rapa Nui diuen que construien en els monuments 'ahu' en els seus 'tallers' i els traslladaven amb els seus poders mentals als llocs triats per ser ubicats.

Com sempre aquestes coses són casualitats doncs al sentir parlar de 'traslladar un monument' la idea es va disparar.
No es sap en quin moment es sap que el Rei Jaume no seria reuvicat en la plaça Major, només quant va ser anunciat, en el moment que s'incluo el parc en el nou PGOU. Pero des d’eixe moment el problema és 'Com anunciar-lo a la ciutadania?'.
'I si es porta un gran artisa com David Copperfield i fa desapareixer al Rei Jaume I i ubicar-lo a la nova plaça?'
La idea no es ta exenta de trellat. Pues, publicitat interenacional, prestigi per la localitat i un sèquit de personalitats institucionals farien que Vila-real brillara en el marc internacional i destacara en el territori nacional amb llum pròpia. El públic quedaria deslumbrat i content amb el esdeveniment en la seua pròpia ciutat.
La idea sembla interessant.
Al dinar només es traçarien quatre detalls, pero es mantindria una correspondència continua amb l’artista. Dates i llocs pe l’escenari foren discutits via mail e inclus el propi mag fera un viatje discret en finals de 2005.
No es sap molt bé perquè fracasarien les negociacions amb el mag. Allò cert es que el pla no es va dur a terme i les sospites envers del 'per què?' són moltes. Tal volta no es tenia confiança en què el public vila-realenc quedara sadisfet amb l’explicació de la nova ubicació o simplement la compensació econòmica no fora prou.

Ara només sabem que el rei està a un altre lloc i que el trasllat que se li ha fet no ha sigut tant glamuròs com el mag Copperfield tenia previst.

'L’àrea 52' de Vila-real

2010-02-11T07:39:00.000-08:00

El Casal Jove... per parlar del Casal Jove tenim que remontar-nos en el temps, i no precisament perquè pel temps que portem esprant-lo. Ja al 2005, i abans, s'ens prometia pel 2007.
Jo vos parle de 1979 quan un Supercaravelle de la companyía TAE (ara desapareguda) va ser el protagonista front d'un fenomen OVNI. Fora un 11 de novembre.
El pilot alertà a la torre de control de que una sèrie de llums estaven al voltan la nau ficant en perill la seua integritat i es va veure obligat, davant del perill de colisió, a fer un aterratje d'emergencia a l’areoport de Manises. Finalment abans d'aterrar les tres llums rotjes deixaren en pau l’avio. Més tard un Mirage F-1 despegà de la propera base aèrea de 'Los Llanos' (Albacete) i començà una persecució de les llums.

En varies ocasions el pilot indicà que les alarmes que marcaven que estava sent apuntat, estaven tornant-se bojes. La persecució el portà a pasar Sagunt i adentrar-se en Castelló, on el pilot va rebre l’autorització d’obrir foc si veia perillar la seua integritat.
El F-1 aconseguir aproximar-se a menys de 500 m. quan l’ovni acelerà fins desapareixer en direcció a l’Africa.
Però, al fer mitja volta, i sobre la Plana de Castelló, el F-1 es trobà de cara amb una segona llum. El pilot no s'ho pensà dues vegades i obri foc. L’ovni fou derribat, perdent la seua lluminositat i caent a terra.

L’objecte es precipità sobre una sèrie d'horts als afores de Vila-real i començà una sèrie de maniobres encobridores. El militar al càrrec era el Capità Lorenzo que estava al front de la base en Castelló. Un destacament militar, de Castelló, i una unitat de guàrdia local de Vila-real es desplaçaren fins al lloc de la colisió.
L’espctacle era dantesc. Es parlava d'un objecte del tamany d'un cotxe monovolumen, però com si fora una pasterada de cables i metall. Podien vore un parelll de cosos entre el metall i un que havia sigut despedit fora, per la força de la colisió. Per sort totes les restes estaven concetrades en eixe hort, doncs els tarongers havien retingut els troços en menys de 10 metres.
El temps corria en contra seua. La premsa estaria alli en cuestió de moments. Es van agafar les mostres el més ràpit possible i es va acordonar la zona. Un cotxe proper va ser agafat i estrellat en el mateix lloc per tal de justificar l’accident aeri. A més es va fer una versió oficial sobre l’incident de F-1 on no dia res del segon objecte lluminós.
La intenció era dur les mostres el més ràpid possible a la base militar en Castelló, en un tren militar que s’havia desplaçat a l’estació de Renfe. Subitament, minuts abans de pujar la mercaderia, algunes peces començaren a emetre llum i un olor extrany comença a invadir la cabina del conductor de la camioneta. Els militars pensaren que podia haver un perill en el transport i descartaren l’opció del tren a l’espera dels equips de contenció. Les autoritats locals els comunicaren que era massa perillós deixar allò en mig del carrer, i com que davant d'ells hi havia un magatzen on es guardava material municipal, decidiren amagar les restes fins que arribaren els equips de conteció.
La maquinària militar va començar a treballar d'amagat. Es tancà el magatzem i els equips de contenció feren un desplegament d’ordinador i equip científic.
El que tenia que haver sigut una maniobra de transport s'havia convertit en una maniobra que durava mesos. El desconeixement del que va passar amb l’equipament de l’ovni que encara funcionava creava una psicosis que augmentava quan un cientific va descobrir que l’activitat augmentava sutilment quant els cossos dels tres pilots eren apartats de les restes.
Hi havia de prendre una desició i ràpidament. Donat que el magatzen era de propietat municipal i la importància del projecte, es va prendre l’opció de assentar l’equipament científic i augmentar la seguretat del magatzem. D'aquesta manera passaria a ser una operació militar, estant el magatzen sota l’autoritat militar. Opció aquesta que no agradava gens a les autoritats locals que tenien por de que s'estenguera la por entre la ciutadania si es donara algun cop a saber.
El tira i afluixa entre el govern civil i el militar es feia tens. Fins que es va prendre la decició de -en quant fora segur i possible- traslladar les restes a la base militar més pròpera.
Això no passaria fins cinc anys despres. O és el que van dir per tranquilitzar al govenr civil de la localitat. Però el que passaria realment és que els científics tenien una teoria i aquesta consisitia en el perill de traslladar les restes tant mecàniques com biol·lògiques, amb la por d’una especie d'auto-destrucció o algo semblant. Donada aquesta por els científicis havien fet un plan B.
El Plan B consistia en foradar el pis del magatzem i fer una cambra a una profunditat raonable. Donat que Vila-real estava damunt d'una sèrie de galeries naturals, seria molt fàcil accedir a la cambra més propera. I un cop allí ja veurien.
Crear la infraestructura natural va ser de el més sencill. Els cientifics i militars crearen l’accés principal dins del magatzen i un cop traslladat el material a la profunditat, feren un trasllat fictici per tranquilitzar, així, al govern civil.
Després tot el treball d'investigació va ser relegat a una sèrie d’instal·lacions subterrànies. Encara que arcaiques, eren segures per la ciutadania.
Les necessitats dels científics van ser suplides poc a poc i emmascarades amb diferents obres del magatzem per tal de no crear sospites. Però el problema principal estava en què l’entrada principal al complexe estava dins d'aquest magatzem ja que les restes van ser baixades amb unes grans polees en la vertical del magatzem.
No sabem com aniran els descobriments sobre aquestes restes, pero la quietut que rodeja al magatzem fa sospitar que la feina per part dels cientifics no ha finalitzat i que potser mai no arribem a saber tots els secrets que amaguen les restes de l’OVNI.

Simbologia oculta a Vila-real

2010-01-29T06:38:00.000-08:00

Vila-real ha patit una sèrie de canvis radicals en la seua fisonomia. Des de fa uns anys poc a poc ha anat rebent tandes de remodelacions. Sobre tot no es tracten de grans obres, ni d’infraestructures, es tracten de detalls que a simple vista no passen per ser més que ornaments per embellir la ciutat.
Però, abans tenim que parlar d’un fet que està passant desapercebut, més encara. Des de meitat del segle XX se ha vingut establint a Vila-real una lògia massonica. Els primers documents es remonten a principis de 1860 aproximadament en un dels viatjes de Polo Bernabé per Europa. Allí contancta amb Georges Martin, gran mestre de França. Tots dos fan una gran amistat enseguida.

José Polo li parla del seu poble i com la industria es desenvolupa ràpidament i el convida a fer una visita a la Plana de Castelló.
El viatje no es fa esperar massa i Georges proposa a José Polo com a menbre fundador de la lògia de la Plana de Castello. Amablement ell es negarà però convidarà a alguns propers amics seus per tal de donar cabuda a la Francmasoneria a la Plana de Castelló.
I he aci com la Massoneria comença a caminar a la Plana de Castello. Seran molts els intents de formar la primera lògia i costa molt. Tensions polítiques i personals faran que les temtatives fracasen, lo que durà a a una desestructuració de les lògies masoniques en la Plana. El projecte de reunificació serà oblidat i passaran anys fins que a finals de la decada dels 50, de la mà de Bautista C. Segarra s’aconseguirà unificar a totes les faccions masoniques de la Plana en un projecte comú. Les rencilles i ofenses de les distintes poblacions seran oblidades.

La dècada dels 60 serà molt pròspera en la Gran Lògia de la Plana i durà a Bautista a moure molts fils en la politica, societat i religió de la comarca. El poder i la autoritat del granm estava més que consolidada.

Però serà entre el 77 i 78 quant entra a escena un jove anomenat Pasqual Covarrubias de León. Fill d’emigrants en Vila-real tornarà després de fer fortuna per França. Som pare, el Sr. Covarrubias, va ser membre de la 1ª fromació de la lògia de Vila-real. Pasqual Covarrubias reclamarà la seua posició en la lògia començant una trajectòria que el dura a dirigir-la a mitjans els 80. A la actualitat no tenim cap dada de si el Covarrubias fill és o no un membre de la direcció de la lògia de Vila-real, però seguirem informant-nos.

Un dels projectes més innovadors de Pasqual Covarrubias va ser donar a conèixer la masoneria a tota la comunitat, però presions internes van canviar el projecte i d’un 'portes obertes' es quedaria en donar petits tributs a la lògia de la plana mediants al·lucions en els principals monuments de la ciutat.
Des de les més importants institucions, autoritats, gremis, ect.. la masoneria havia estat les seues influències i tenia control. Fora d'aquesta manera com el Gran Priorat de Vila-real començara a incluore la seua simbologia.

On podem trobar aquests simbols?
Doncs no tenim que anar molt lluny. Les petites escultures que s’han distribuit per la ciutat estan plenes de signatures o elements ornamentals que duen simbologia massònica. Però és més, si tracem en un mapa linies unint les diferentes escultures ens apareixerà la figura d’un mussol, símbol de la il·lustració francomassònica. Si busquem més referències antigues podem trobar-les als principals monuments de Vila-real: el Rei Jaume I, el monument als Llauradors i algunes escultures més. Però no en la escultura, si no en els ornaments que la rodejen. Aquest també és una constant en la simbol·logia. L’anagrama es trobaa la peça continua de la representació principal, per tal que quede eclipsada a l’ull poc expert.

Sabem que un dels simbols més importants en la ciutat està a la Placa del Crist de l’Hospital. La columna que sosten aquest element és una fidel representació de la columna (simbol massònic per excel·lència) d’una columna que es troba en la seu de la gran lògia unida d'Anglaterra. Aquest element signat pel gran Mestre Pasqual va ser la impronta física que va deixar a titol personal.

Fa poc es va donar a conèixer el traslladament del rei a una nova plaça, aquest esdeveniment ha tret l’interés del Gran Priorat de Vial-real. Els primers planols d'aquesta nova àgora han demostrat estar plena de simbologia oculta.

Dona que pensar si aquesta obra serà l’obra pòstuma del gran mestre Pasqual Covarrubias o si en el seu relleu està la mà oculta que sosté la mà que ha donat llum a aquesta plaça.

Denuncien un peato per caminar fora del 'carril peato' de la ruta del aigua.

2010-01-22T03:48:00.000-08:00

Es fa dir 'Batiste' per tal de mantindre el seu anonimat, doncs la por i la vergonya ha fet mella en ell. Tot es remonta al pasat mes de novembre. Batiste circulava per la zona peatonal de la sèquia. Quant arribava a l’altura de la plaça de Glorieta 20 de febrer, va ser parat per un agent de l’autoritat municipal que li va recriminar que no circulava correctament.
Hi ha que recordar primer que en aquest tram de la sèquia hi ha un trajecte pintat com a carril bici, pero no és un carril bici. En cada extrem de tram d'aquest carril hi ha pintat el anagrama d’un peato, aleshores, hi ha que considerar-lo un 'carril peato'? En nom d'aquesta autoritat local sí.

Davant d’un pasmat Batiste, l’agent de l’autoritat treu un bloc de multes i comença a tramitar la denuncia mentre que a Batiste no li queda més remei que protestar. Alega que no creu que existeixquen els anomenats 'Carrils peatons' i que no es pot multar per anar per la zona peatonal. Però l’agent de l’autoritat no s'immuta ni una mica i cita, mentre li entrega la multa: "el desconeixement de la llei no l’exclou de complir-la".
Batiste es nega a signar la 'papeleta' i diu que recorrirà.

Vila-real i la 'Bomba H'

2010-01-20T07:22:00.000-08:00

Vila-real és un poble que no li falta de res. Ara tenim tambe la 'bomba H'. Recents desclassificacions d’expedients secrets del govern americà han tret a la llum les intencions del govern USA per instal·lar llançaderes de míssils nuclears a la Plana de Castelló. El conegut com a 'Castle-Plane' buscava nous emplaçaments nuclears a la costa Mediterranea, concretament els geòlecs van dir que la Plana de Castelló seria un lloc adient per la seua composició geològica.
La comarca ja estava clara, aleshores nomes teníem que trobar l’emplaçament adient i això era un altre problema, però l’explicació és més anecdòtica que seria.
Tot això es va començar arrel del conegut intercanvi d'estudiants nordamericans a l’IES Francesc Tàrrega. L’alumne Kevin McCallister va vindre per uns dies a la nostra ciutat. Durant la seua estància el seu pare, el senador Peter McCallister, va vindre a fer una visita.

Pero, qui és Peter McCallister?
El senador McCallister era ni mes ni menys que l’encarregat del departament de seguretat nuclear de la CIA en les competències de 'contra-atacs nuclears'. En aquells dies va aprofitar la visita al seu fill per recorrer la geografia de Castelló. Durant el seu recorregut per la ciutat de Vila-real, diuen, que va quedar impresionat per l’estatua de Jaume I a la plaça del Ajuntament. En aquell moment un funcionari de Ca la Vila el va reconèixer. Aquest funcionari també va estar acompanyant a membres del partit governant a Vila-real a la diputació de Castelló i per la seua facilitat amb l'anglés va conversar amb tots els funcionaris nortamericans.

El funcionari de Ca la Vila, del que desconeixem el nom, va comvidar a Mr. McCallister a fer una volta per l’ajuntament, i com no, el va presentar a l’Alcaldia. Una cosa va dur a un altra i la vetllada va acabar amb un dinar privat de la família McCallister i l’alcalde amb uns quants membres del partit més propers a la cúpula local.
Mr McCallister li va comentar a l’alcalde com d’impresionat havia quedat per l’escultura de Jaume I i anecdòticament li va dir: "Hem dona la impresió d’un míssil sortint del subsol". A l’Alcalde li va fer gràcia el comentari i va afegir que la idea no era tan descabellada. "Tenim pensat reformar tota la plaça i afegir un pàrking subterrani". A Mr. McCallister això li va sonar molt bé i va exposar un pla.
El pla consistia en incloure en el subsol una sèrie de plataformes ocultes amb un míssil nuclear terra-aire.

Això duria a una sèrie de conversacions entre l’executiu de Vila-real i el d’USA que van donar els seus fruits en unes conversacions de prèvies de Favio Briatore i Camps en California. Allí també aparegué el senador McCallister i altres membres del senants dels USA.

La decisió ja estava presa i ara només faltava ficar-la en marxa pas a pas. Les obres a la plaça Major começaven a moure’s i Mr. McCallister va ser convidat a dur els especialistes sobre sitges de llançaderes nuclears. Els especialistes, quant van veure les maquetes dels projectes per a la plaça, ho tingueren clar amb una mirada.
Una de les maquetes tenia unes ales que es desplegaven a les obertures del pàrking i deixava el centre de la plaça lliure. Aprofitant aquest disseny es podrien incloure dues sitges: una aprofitant les rampes i un altre al centre. Els especialistes nuclears ho sentenciaren amb una afirmació: "És perfecte, a més, ja tenim les rampes dintre el disseny."

Però certament, no tot era perfecte. El cap dels especialistes nortamericans, que no va acudir a Vila-real, Mr. John Heard, temps després quant tinguè els planols i la maqueta al seu despatx vullgué incloure més aspectes. Mr. Heard no tenia molt clar allò que hi haguera una escultura tan gran al centre de la plaça, ja que no permitiria pivotar a les rampes de llançament.
Posteriorment s'ha vist que el projecte no havia contemplat moltes coses. Va fer falta posar uns reforços per tal de facilitar la movilitat de la rampa i les comportes de obertura. Altres dificultats que no contemplava el projecte eren els subsols de la plaça, qui havia d'imaginar que sota la plaça es desplegaven una sèrie de cavernes subterrànies.

Totes aquestes dificultats van tindre que ser subsanades econòmicament.
Però el principal problema amb qui ningú va pensar és on es podria ubicar el centre de control. Els transformadors elèctrics havien sigut instal·lats abans de començar les obres i els projectes. Els tècnics nortamericans volien instal·lar uns transformadors dins de les sitges però l’arquitectura no ho permitia, es corria el risc que al disparar les sitges es cortocircuitaren per la reververància de la cova subterrània. Com sempre la solució va vindre de mà de l’anècdota de Peter McCallister. En un dels viatges de control del projecte es va reunir amb l’alcalde de Vila-real al seu despatx i Mr. McCallister li va comentar: "M'agrada l’arquitectura mediterrània que teniu ací, tens una bona col·lecció d'antiguitats al teu despatx". L’alcalde i els asesors no van saber que contestar. Pues Mr. McCallister prenia com antiguitats el mobiliari del alcalde. Un dels joves assesors de l’alcalde va pendre la iniciativa i tingué una idea que va dir sense pensar: "Hem pensat traslladar-les a un museu i renovar el despatx. Per què no un dels seus assesors ens fa un projecte nou de despatx? més modern", i Mr. McCallister va dir que ho deixaren en les seues mans, però que no seria econòmic, doncs els interioristes que treballen per al govern USA són molt exclusius. Així que si volien estalviar un poc podrien incloure el projecte del seu despatx dins de les sitges nuclears. L’alcalde i els asesors no acabaven de comprendre el que deia Mr. McCallister, i ell va fegir: "Voldria tindre un botó roig de llançament a la seua taula?"
Els primers esborranys del projecte de despatx no es van fer esperar, per suposat van ser un èxit total. Tan d'exit van tindre que el projecte va tindre unes ampliacions per tindre tota la planta.

A finals de 2007 es va fer la inauguració oficial de l’obra. Encara que setmanes després en 'petit comite' es va fer la inaguració de 'l’altra obra'. Mandataris dels USA i alguns tècnics es van reunir per fer la visita a les instal·lacions.
L’obra ja està conclosa, ara només queda que els ciutadans de Vila-real no tinguen que fer ús del 'red button' de la taula del seu alcalde, per bé del món sencer.